MOTOR DE STIRLING
Robert Stirling (1790-1878), frare escocès, va patentar l’any 1816 la seva màquina de combustió externa, que actualment anomenem motor de cicle Stirling. El motor treballava cíclicament entre dues fonts tèrmiques amb una substància de treball que solia ser aire. La font tèrmica de temperatura alta s’aconseguia mitjançant la combustió externa d’un combustible. La diferència de temperatura entre les dues fonts tèrmiques permetia obtenir treball i aquest augmentava a mesura que la diferència de temperatura es feia més gran.
En aquella època, el descobriment de la manera d’obtenir moviment a partir de l’energia tèrmica va comportar molta rivalitat entre els investigadors per idear la millor màquina, tant en el camp de la física com en el de la tecnologia. L’obsessió per obtenir moviment responia a una necessitat ineludible en el procés de la revolució industrial i en aquell moment va implicar un gran avenç en els coneixements de la física de la termodinàmica i en la invenció de màquines cada vegada més sofisticades per obtenir-ne un millor rendiment.
Alguns dels grans científics que van col·laborar en el camp de la termodinàmica són Sadi Carnot (1796-1832), pioner en l’estudi de la termodinàmica; Rudolf Clausius (1822-1888) i Lord Kelvin (1824-1907), que varen formular matemàticament les bases de la termodinàmica, i Nicolaus Otto (1832-1891), un enginyer alemany que es va interessar per les màquines de gas de l’enginyer i inventor francès Étienne Lenoir, que l’any 1859 va construir el primer motor de combustió interna.